Pensem en la natura moltes vegades des del nostre humà punt de vista, per exemple quan representem els animals dels contes infantils: moltes vegades vestits com les persones i vivint en cases com les nostres, però en miniatura. Un molt bon exemple són els contes de l’estimada Beatrix Potter.
I com són les veritables «cases» dels animals? (per exemple els nius, contràriament a la idea general del que es pensa, es tracta d’una construcció temporal, no hi viuen ni hi dormen… només hi crien!). Tot i així en podem aprendre molt d’ells, són uns grans arquitectes…amb milions d’anys d’experiència!
Les resistents teranyines, les perfectes bresques de les abelles, les llargues preses dels castors, i sense dubte els ocells i els seus nius són alguns exemples d’aquestes eficients construccions.
niu que vaig trobar entre un romaní al camí dels Cartoixans, al Montsant, el passat hivern. Si no és hivern, no es recomana gens apropar-se als nius…. ja que, sense voler-ho, es podria fer que abandonéssin els ous o els pollets!
De les construccions animals, el que em fascina més son els nius. Des de que vaig començar a estudiar disseny que aprenc de la natura, entenent que existeix un perfecte equilibri amb el seu context ecològic: els animals no esgoten els seus recursos ni creen residus!
(…) Las construcciones animales son estructuralmente seguras y tanto sus formas como el uso de los materiales se han ido optimizando gradualmente por la ley de la selección natural. 1
Per exemple, el tord comú, Turdus philomelos, és capaç de fabricar cartró. Pasta de paper! Forra l’interior del niu amb fustes podrides, fent una pasta, que a l’endurir-se sembla realment cartró. I no us penseu que és l’únic… a Austràlia, el gènere Atrichornis, espècia en perill d’extinció, també sembla que manufacturin cartró. En el seu cas, es tracta és d’una substància vegetal que prèviament han mastagat, i quan s’asseca… forren el niu!
La construcción del nido corre a cargo de la hembra, que suele instalarlo en la horquilla de un árbol o arbusto, en alguna repisa rocosa protegida por vegetación o, incluso, en el suelo. Para su confección utiliza raíces, hierbas y ramitas que teje hasta formar una consistente y compacta taza, reforzada con barro y tapizada internamente con materiales más suaves. La puesta consta de tres a cinco
